Nascuda a Manlleu, la directora de fotografia de ‘La bola negra’ explica com ha construït l’ambiciosa nova pel·lícula dels Javis
De Manlleu a una de les produccions més ambicioses del cinema espanyol. Gris Jordana s’ha convertit en una peça fonamental de l’univers creatiu de Javier Calvo i Javier Ambrossi. Després de treballar amb ells a Veneno i La Mesías, l’osonenca assumeix ara la direcció de fotografia de La bola negra, un projecte que l’ha obligat a buscar un llenguatge visual propi per connectar històries, èpoques i personatges molt diferents.
En una extensa entrevista concedida a Esquire, Jordana obre les portes al procés creatiu que hi ha darrere de la pel·lícula. I ho fa deixant clar que la seva feina va molt més enllà d’il·luminar una escena: consisteix a aconseguir que un univers ple de referències acabi parlant un únic idioma cinematogràfic.
La manlleuenca que fa de “Pepito Grillo” dels Javis
La relació creativa entre Jordana i els Javis parteix d’una enorme quantitat de referents. Llibres, fotografies i pel·lícules serveixen de punt de partida abans que l’equip trobi la seva pròpia mirada.
“Ellos me descargan una tonelada de referencias eclécticas”, explica Jordana a Esquire. A partir d’aquest material, assenyala, construeixen conjuntament un llenguatge nou i ella acaba assumint el paper de “Pepito Grillo” encarregat que totes les peces encaixin amb coherència.
Entre les primeres referències hi havia A sangre y fuego, de Manuel Chaves Nogales, i les fotografies de España oculta, de Cristina García Rodero. Però la llista cinematogràfica va anar molt més enllà.
Jordana ho explica amb humor a Esquire: “Javi Calvo me mandó ver 3.500 películas de Rusia, de Ucrania, del este…”, tot afegint que després el director li va confessar que d’algunes només n’havia vist el tràiler.
Tres èpoques sense caure en els tòpics
Un dels grans reptes de La bola negra era diferenciar visualment les seves tres èpoques sense recórrer als recursos més evidents. Jordana explica que van descartar deliberadament fórmules com representar el passat amb tons càlids i el present amb una fotografia més blavosa.
Per a la Guerra Civil, l’equip va mirar especialment cap al cinema antibèl·lic rus. La intenció no era convertir la guerra en un espectacle visual, sinó acostar-la a les persones que la pateixen.
“Es un lenguaje propio que se centra más en lo humano”, explica Jordana a Esquire sobre aquesta part de la pel·lícula. Entre els referents cita Ven y mira, el cinema de Pawlikowski, Beau Travail de Claire Denis i Lazzaro feliz d’Alice Rohrwacher.
La història situada el 2017, en canvi, demanava una sensació molt més espontània. Per aconseguir-la, van apostar pels teleobjectius i per situar les càmeres lluny dels intèrprets, buscant una textura que gairebé recordés un documental.
La història de 1932, el gran maldecap
La part ambientada a Granada el 1932 va ser especialment complicada. Jordana reconeix a l’entrevista que van donar moltes voltes a la manera de filmar-la perquè no volien que semblés una reconstrucció d’època artificial.
Van explorar referències tan diferents com Wong Kar-wai o La favorita, però cap plantejament els acabava de funcionar. Finalment, explica, el llenguatge va anar apareixent durant el mateix rodatge.
Aquesta manera de treballar encaixa amb una idea que Jordana defensa al llarg de l’entrevista: el procés creatiu no és lineal. Hi ha moments en què l’equip s’allunya de la idea inicial, dubta i després torna a trobar el camí.
Més de 112 quilòmetres de pel·lícula
La bola negra també ha suposat un repte tècnic enorme. És la primera vegada que Jordana roda un projecte d’aquestes característiques en 35 mil·límetres, després de l’experiència en 16 mm de La Mesías.
La preparació va ser minuciosa. Jordana va tornar a la seva antiga escola de cinema per assistir a seminaris de sensitometria i va fer proves amb diferents negatius i processos de revelatge.
La xifra final dona una idea de les dimensions del projecte: “Hemos usado 112.501 metros de película”, revela a Esquire. Els negatius es revelaven a Roma i, segons explica, l’equip s’enamorava cada vegada més del resultat quan rebia les imatges del laboratori.
El moment màgic que va canviar una escena
No totes les grans decisions, però, van néixer durant els mesos de preparació. Una de les escenes que més satisfacció va provocar a Jordana va sorgir gairebé de manera espontània durant el rodatge.
Es tracta d’un ball de Carlos, interpretat per Milo Quifes, en una taverna de Granada. La seqüència havia estat concebuda inicialment a partir de diversos plans, però la coreografia va fer replantejar tota la planificació.
Jordana va decidir provar un seguiment continu de l’actor. El resultat va sorprendre tot l’equip: segons relata a Esquire, els professionals que seguien la presa des del monitor es van aixecar per aplaudir i van tenir clar que ja no necessitaven fragmentar la seqüència.
El repte d’il·luminar Penélope Cruz
Entre tots els noms del repartiment, n’hi havia un que imposava especialment a la directora de fotografia: Penélope Cruz.
“Hasta que no filmé sus secuencias, no dormí”, admet Jordana a Esquire. Per preparar-se va estudiar qui havia aconseguit retratar l’actriu de manera més icònica i va arribar ràpidament a José Luis Alcaine, responsable de la fotografia de pel·lícules com Jamón, jamón, Belle Époque o Volver. Jordana explica que va parlar llargament amb ell abans d’afrontar el repte.
La voluntat era evitar presentar Cruz com una figura distant i intocable. L’escena havia de transmetre bellesa, però també violència, moviment i perill. “Fue muy complejo crear la luz”, reconeix Jordana, perquè l’actriu havia de destacar entre els soldats sense que l’espectador percebés una il·luminació artificial perseguint-la.
Quan van veure el resultat, però, la sensació va ser clara. Jordana assegura que Cruz posseeix aquella qualitat reservada a les grans estrelles i confia que el personatge de Nené acabi convertint-se en una imatge reconeixible del cinema.
“Jo soc de Manlleu, com estaré nominada a un Oscar?”
I és precisament Manlleu qui apareix en un dels moments més personals de l’entrevista. Davant les expectatives internacionals que envolten el seu treball, Jordana respon recorrent als seus orígens i a l’humor.
“Chicos, yo soy de Manlleu, ¿cómo voy a estar nominada a un Oscar?”, explica que deia de broma als Javis quan van començar a aparèixer les primeres converses al voltant dels grans premis internacionals.
La directora de fotografia reconeix que un Goya sí que és un reconeixement que li faria il·lusió després d’haver-hi estat nominada dues vegades, però situa una eventual candidatura als Oscars en una dimensió que encara li resulta difícil d’assimilar: “Esto es de otro planeta”. De moment, diu, prefereix prendre-s’ho amb humor.
De ‘Veneno’ a ‘La bola negra’: una relació que ha crescut
Jordana també mira enrere i reflexiona sobre com ha canviat la seva relació professional amb Javier Calvo i Javier Ambrossi des de Veneno. La confiança acumulada ha fet que ara la comunicació entre tots tres sigui molt més intuïtiva.
“Creo que ellos me potencian a mí y yo les potencio a ellos”, afirma a Esquire. Després de diversos projectes compartits, assegura que treballar plegats s’ha convertit en una cosa molt natural: de vegades, només cal mirar-se per saber què volen aconseguir.
Una complicitat que ha portat una directora de fotografia nascuda a Manlleu a participar en alguns dels projectes audiovisuals més destacats dels últims anys. I que ara, amb La bola negra, torna a situar la mirada de Gris Jordana molt lluny d’Osona, sense que ella oblidi d’on ve.
- Et Recomanem -
